Update

 De volta en quan, torne a mi. Torne a les vesprades de sofà mentre acaricie una ¿boleta? negra que respira amb els ulls en blanc i pates per amunt. 

La vida seguix. Ahir vam arreglar el món al voltant d'una taula i un vi blanc que evocava a casa. Hui tornaré a 2020 i em senc bé. No del tot, perquè no sempre s'està bé del tot, però si prou. Dijous vaig rebre paraules boniques després d'uns dies on vaig tornar a fer manetes amb el l'emoció de la tristesa, però vaig saber que tot anava a estar bé. Perquè si ha de ser, serà i sino, pues no, obviament... però de mi no en depén. Jo ja he fet tot el que havia de fer, el que m'ixia fer, el que necessitava fer. Jo ja m'he mostrat tal i com soc, sense filtres i totalment honesta i transparent, i esta Míri m'ha agradat un poc més de la de fa uns mesos. Bueno, prou més. El missatge més increible que he sentit teu tia. Estic TAN orgullosa de tu. Algo ha canviat en mi i em fa sentir bé. També dijous va ser trist perquè era un aniversari molt important. 7 anys ja sense els ulls verdets de ma vida. El temps no s'atura, sempre el mateix tic-tac i els dies, els anys passen en un obrir i tancar d'ulls.

2024 va ser un cúmul de males decissions sense parar, però 2025 em va donar tot el que necessitava de veres. Una preparació per a tot el que ve, que no serà poc. Decissions un poc més treballades, algunes sense cap sentit (relacionat en l'illa més al sur d'Espanya 🩵) però totes necessàries i que em fan sentir bé. Vaig a per totes, vaig a per més. La meua millor versió està en manteniment, però el pressupost és il·limitat 😊

Canvi i fora,

Mí

Yo me empeño en planear y todo llega inesperado

Sempre m'han semblat que els inicis d'any eren més de setembre que de gener. Tot i que soc de començar les coses en dilluns, l'1, a les 9AM. Algunes també poden començar en 31, i està bé. 

Que els inicis sempre m'han agradat, on tota la il·lusió la volques sobre un projecte excitant i meravellós. Un nou curs de ceràmica, una nova relació rescatada de la muntanya. Eixa competició que comença a veure's per l'horitzó. Viatges propers i alguns en el tinter. Retrobar-me amb emocions i sens dubte, continuar amb la filosofia amb la que vaig començar els 32 "si ix malament, seran anècdotes".

Perquè, i la veritat és que no sé com ho vaig aprendre, però qui tot ho dona, mai perd. 

Com em diu la meua amiga Lidia, "m'alegre moltíssim del teu 2025". Jo també lidiet, jo també. 🏠🐶🐥

Canvi i fora, 

Mí

Perro del turno de oficio

 Hui he ixit a passejar i m’he trobat amb el gos de torn d’ofici. L’he acariciat, l’he besat. L’he abraçat i l’he alimentat. Ens hem fet boleta i he dormit abraçada al seu tronc mentre em donava calor. M’ha despertat a la nit agafant-me. 

Després he recordat que això no ha sigut hui. Hui ha sigut el gos del torn d’ofici. No el meu gos. Només, un gos. He deixat la corretja a la porta per qui se’l vulga endur. L’han arreplegat i demà quan torne a casa ja no hi serà. 

Hui m’han convidat a cervesses i abans d’anar-me’n a dormir m’han dit que m’estimen. Aixina, cru. De veritat. Demà serà un altre dia. 

Canvie i fora,

Mí

Flors grogues

 Un día te dije que, desde que tú llegaste, en mi casa siempre hay flores. 

Ahora que no quieres estar, en mi casa, en mi hogar, sigue habiendo flores. 🌹🌺💐🌸🌷🌻🌼🪷🪻

Canvi i fora,

Mí

Records

 Mentre em llavava les dents

allí eren els pèls de l’última vegada que es va afaitar. 

Vindrà a llevar-los? 

He pensat durant els 2min i 40seg que he trigat

en acabar tan àrdua tasca. 

Voldrà vindre però, vindrà?

Pense mentre una notificació d’un missatge seu aplega. 

To festiu. 

Fa 31 anys, era divendres. 

Mí

Quarentena - Dia 54

Quarentena, Dia 54 de 56 

No sé ni multiplicar, o serà més bé que no escolte les notícies des de fa molts, molts dies. Hui he estat tot el dia molt meh i no sé explicar perquè, encara que vaig a intentar-ho. 

Sóc de poble, no ho puc negar. He nascut en Gata i em senc d'allà... però visc a Madrid, i m'agrada. És una realitat i és la realitat en la que visc. Senc la meua llar el barri, m'agrada ixir de casa i tenir la Miguiña a 100 metres de casa, que només girar el cantó siga l'autobús que em duu a la feina en 20 minuts, un Carrefour 24h a 5 minuts caminant, tendes de barri, grans magatzems, el mercat... tot bén a prop. Bars cada 30 metres, llocs on poder estar fins les 3 del matí cada dia, si aixina ho vull. Ningú et coneix, és meravellós. 
Madrid té moltíssimes coses bones... i moltíssimes de també roïnes, no ens enganyem. La boina de contaminació, les distàncies eternes (més de 8km de nord a sud!), l'alquiler del pis, les presses... Tanmateix, al poble saludes a tothom quan passeges, estan E L L E S (visca Al Matoll!), de punta a punta hi ha uns 15 minuts caminant, comerç de proximitat per tot arreu, la biblioteca de Vicen i Silvia, la mar a 8 km, és casa, la terreta... però pense en viure al poble i una sensació d'atabalament em recorre per tot el cos. Sempre la mateixa gent, em falta vida, fer el que siga sense sentir-me observada i que a qualsevol pas se'm reconega. 

Per què dic tot açò? Madrid ha estat el focus d'esta pandèmia des del principi. "Tanqueu Madrid!!!" era lo únic que se sentia des del poble. Odi al territori (guanyat a pols per la manera de comportar-se de superioritat pels madrilenys que van cap al poble cada estiu, subnormals), odi a la capital, al centralisme bo però exaltant el roí sempre que es puga. No m'agrada sentir que s'està centralitzant tot l'odi cap a Madrid... perquè senc que eixe odi també s'està vertint sobre mi, no ho puc evitar, perquè jo ja sóc part de Madrid. Aixina ho diu el padró municipal. 

Està claríssim que s'estan fent coses malament a tots els llocs, hem de ser crítics amb el que s'està fent i sobretot amb el que estem fent perquè si no som polítics ni experts, no té cap sentit clavar-nos en decisions polítiques ni sanitàries. Díaz Ayuso ha fet el rídicul? Sí, rotundament. Ha demanat passar a fase 1 quan clarament, no estàvem per a. La directora de Salud Pública de Madrid va dimitir ahir per no estar d'acord amb aquesta demanda... però hòstia, què culpa tindrem els madrilenys o els que vivim a Madrid de tenir polítics retrassats?
Hui ha sigut la decissió... a banda del ridícul de Madrid, no han passat dues províncies d'Andalusia, tres de Castella la Manxa i regions de Castella i Lleó, Catalunya i València. Vaja... lo de València (i alguns territoris més) no s'ho esperaven. "Mare meua!" però bo, la gran majoria es calma pensant que Madrid tampoc ha passat. 

Al poble, som i serem invencibles:
- Perquè vaja a dinar a casa ma mare no passa res. 
- Bueno, jo isc de casa a les 19:30 perquè he quedat a les 20. 
- Clar que no anem un davant i l'altre darrere al cotxe, vivim junts! 
- Hui sope en casa els sogres. 
Jo ahí veig quatre denúncies, no em tremolaria la mà.

Però eh, cuidado que a Madrid isques dintre de les franges horàries establides pel govern i complint totes les mesures... com se'ns ocurrix als de la capital ixir de casa amb tot el que ha passat ací? Per favor, quins irresponsables... Amb 7 setmanes tancats a casa, ixint una mitjana de dues vegades de casa a la setmana (compra -una hora entre el mercat i el Mercadona- i tirar el vidre o cartó i anar a pel pà a la vegada -15 minuts) ja en tenim prou, massa benevolents han sigut amb nosaltres, no deuríem haver passat ni a la fase 0.

N'estic farta de la falta d'empatia, que primer l'odi al territori i no ens parem a pensar en les persones que allà viuen, per ambdós costats. Perquè jo senc eixe odi del poble a Madrid, però sé que aquest existeix de Madrid al poble, i també l'he sofert: he sentit com menyspreen cada localitat i a la seua gent, que es creguen els "amos i senyors" de tot, els "coméis gracias a nosotros". De veres, quin fàstic. 

Mireu, de subnormals està ple el món. A Madrid, a Gata i a Ohio. No perquè als EEUU hi haja subnormals i estiguen governats per un d'ells, odiem el país. Doncs aleshores ja va siguent hora que perquè a la capital ens governe gent sense ni gota de dignitat humana i haja gent subnormal, se'ns ha d'odiar des del poble i s'han d'alegrar que no passem. És una pandèmia GLOBAL. No ens podem alegrar de les desgràcies de la resta, però si hem de fer-ho pels que les dades els somriuen. Repetiu amb mi: junts ixirem d'aquesta.

Seguirem informant, canvi i fora.

Mí

Cuarentena - Día 48

Cuarentena, Día 48 de 60

Parece que ya es definitivo, la cuarentena no se a alargar más como tal, y vamos a empezar una desescalada por fases. Un pitote de fases que van de la 0 a la 3 (muy C++ y poco Matlab veo en este gobierno...) y que se irán implementando por territorios, es decir, por provincias. Entramos en la fase 0 el 4 de mayo, que en realidad es el 2 para lo que a mí respecta, y en la 1 el 11 de mayo. A partir de ahí, cada dos semanas se revisará si el territorio puede acceder a la siguiente fase. Vamos, que se espera una "nueva normalidad" a finales de junio. Esta es la actualización informativa de la que dispongo, y básicamente, la que me interesa. Paseos a partir del día dos. Terrazas al 30% en fase I, discotecas al 30% en fase III, terrazas al 50% e interior de bares y restaurantes al 50% también en la II, BARRAS en la III. Pero qué ganas oye. <1km 10="" 1="" 20="" 23.="" 30="" 50="" 6="" a="" al="" bar="" bares="" barras="" casa="" de="" discotecas="" e="" en="" fase="" font="" ganas="" hora="" i="" ii="" iii.="" iii="" interior="" la="" n="" o="" oye.="" pero="" qu="" restaurantes="" tambi="" terrazas="" y="">

Hoy mi lesión ha ido a peor. Llevaba tres días que volvía a entrenar con normalidad, es decir, con menos intensidad que de normal y esta mañana me he levantado y he pensado a los dos minutos "estoy jodida". Así que nada, he ido a la farmacia con algunas recetas y aquí estoy, que me cuesta levantarme de la silla. 
Así que hoy va a ser un día malo. Porque me duele, no puedo entrenar, por tanto, no debo pasarme ni un poquito en las comidas si no quiero ver cómo el trabajo de las últimas 7 semanas se desmorona... y he entrado en bucle. Supongo que el 2, cuando ya se pueda salir a dar paseos, seré un poquito más feliz.

Además, mi tristeza se ve incrementada porque un escritorio que me compré lleva una semana de retraso en la entrega... y sinceramente, yo ya estaba soñando con mi oficina para este confinamiento, sobretodo después de la limpieza a fondo que hice de esa habitación el pasado sábado. Nada querido lector, un drama.

Es como todo... funcionamos por círculos: las horas, las estaciones, las vueltas al sol... pues unos días arriba y otros abajo. Solo queda pensar que ese abajo nunca sea demasiado abajo, para poder volver a subir. 

Dentro de lo que pueda, sigo cocinando rico. Para el finde voy a probar a hacer mi receta favorita en el mundo, aunque dudo que le llega a la suela de los zapatos a los macarrones con carne que hacía mi abuela. Recuerdo esa mañana que me pasé en su casa viendo cómo ella los cocinaba para mí: flipé con su destreza con el cuchillo y los ajos (cerrando los ojos, puedo ver cómo eran sus dedos y las arrugas que le salían al hacer el movimiento de muñeca), los macarrones un poco más pasados que al dente, el perejil para darle el toque, un pelín de azúcar para quitar la acidez del tomate, solo tomate de la pera, los trocitos de carne tan sabrositos que se quedaban... jo uela, et trobe a faltar.

Este finde largo (¡mañana es 1 de mayo!) se espera un poco lo de siempre: Netflix&Company, reconciliarme con mi epub y el libro que ahora sale en portada - Ensayo sobre la ceguera de Saramago - y pintar un poco con los nuevos colores que me han llegado. El escritorio no llega, pero la decoración no para. 

Mi hogar vuelve a ser mi refugio principal y no me disgusta esta sensación. Me gusta tanto estar en casa que aunque muera por ponerme en una terraza al sol con una caña, me da un poco de miedo volver a pasar poco tiempo en ella. Quizá esta sensación no te sea muy distante a ti, que me estás leyendo. No lo sé...  en unos meses supongo que tendré más respuestas y comentarios a estas dudas que se me vienen encima. 

Tengo que comprar té. Y pinzas de madera.

Seguiremos informando, corto y cambio. 

Mí