martes, 18 de marzo de 2014

23 de Març de 2008

I quan no sàpies on mirar, a qui buscar perquè estàs perdut, jo hi seré. Perquè no podria ser d'altra manera. Tal vegada la vida s'ha empenyat en fer-nos creure que com tu deies "estes coses només duren una nit" i que la nostra història no tindrà mai punt i final, perquè amistats com la nostra no té final, però què podem fer si el destí sempre està encapritxat en dir què no és el moment?
Vull que me mires i em trobes a faltar. M'agradaria que quan em vegeres tingueres ganes d'abraçar-me i de besar-me com vas fer aquella nit al carreró, recolzats en la paret, sense importar qui passara per darrere nostra. O quan només els seients del cotxe eren testics que allí dalt ens estimàvem, sense dir-ho, però ho féiem i m'haguera agradat aturar el temps, i haver-te estat besant tota la vida.
Vull que faces memòria i recordes com et bategava el cor quan érem petits, quan gaire no sabíem què era això d'estimar o millor dit, quan jo no ho sabia. Vull que d'ací a uns anys ho poguem recordar mentre sopem i aquests temps només siguen això, records del nostre començament, i després, com l'altra nit, no importarà qui ens puga estar mirant. 
M'agradaria que pensares en tot el que et puc oferir, i tu a mi. Que sí, sé que no és gens fàcil, i probablement és una de les situacions més desagradables que t'ha tocat viure, creu-me que estar a aquesta part de la cera tampoc és fàcil. Però voldria que t'arriscares a deixar-me que et fera feliç, a despertar-te cada matí amb un petó diferent, a sorprendre't, a fer-te riure, i somriure. A crèixer junts, a complir metes, a alegrar-me dels teus èxits i recolzar-te en les teues caigudes. 

Que sí, no serà fàcil, però pagarà la pena intentar-ho, perquè no vam escriure històries del paradís, i ara totes les cançons parlen de tu. Estaré esperant-te, no ho oblides. 


M'agradaria que estigueres ací ara, al meu costat, i que m'aferrares ben fort entre els teus braços per a besar-nos fins a perdre l'alé. T'ho he dit moltes voltes, però mai no em cansaré de repetir-t'ho: vull estimar-te sempre, del matí a la nit, tots els dies de la meua vida. 

jueves, 22 de agosto de 2013

Costum

Podria acostumar-me a estius com el que està a punt d’acabar, a la seva calor, a les seves sortides, als seus viatges, però no vull.
Podria acostumar-me a no ser de ningú i a fer el que volgués, però tampoc vull.
Podria acostumar-me als viatges mig improvisats a València per estar amb tu, i això sí que ho vull.
Vull acostumar-me a donar-te els bons dies i les bones nits de mil maneres diferents, a preparar-te el teu dinar preferit i que em prepares el desdejuni, a que cada dia sigui diferent a l’anterior, a que sigui un costum veure’t i a que el teu somriure em doni vida.
Podria acostumar-me a no estar pendent de la pantalla, a no veure’t, a no sentir-te, però vull acostumar-me a tot el contrari.
Podria acostumar-me a que abans d’un bes, anares directe a les orelles, i no m’importaria fer-ho.
Vull acostumar-me a les teues expressions, als teus somriures sincers, als teus ulls verds i marrons en els que tant m’agrada veure’m reflexada, a dormir sota el teu braç, a viatjar al teu costat.
Vull acostumar-me a estimar la teua terra i m’agradaria que tu feres el pertinent amb la meua, a veure alguna cosa i pensar a l’acte: “ha de ser per a ell” i comprar-ho sense mirament, a regalar-te litres i litres d’aigua llimona amb tocs de canella.
Vull acostumar-me a deixar-te el teu espai, perquè estaré segura que tornaràs a mi, amb la mateixa il·lusió i les mateixes ganes que aquella primera vegada a Xeraco, on les meues ganes no van poder fer front a l’esperança que, “step by step”, tot ixirà bé.

Vull viure el moment que m’agafis les orelles, i amb els ulls cristal·lins xiuxiueges que m’estimes i em beses, i després d’aquesta primera vegada, vull acostumar-me a que ho faces cada dia, perquè vulgues fer-ho, perquè sentes fer-ho, perquè m’estimes. Jo ho faré.

viernes, 16 de agosto de 2013

quan menys busques, més trobes

Saps d’això que passa que no vols buscar ni vols trobar?  I quan menys busques, quan més estàs decidida a que vols cambiar la teua vida completament, apareix. No tens ni idea perquè, perquè tan prompte, perquè ara, i perquè ell. Perquè fa un mes era un complet desconegut, i no hi ha respostes a tants perquè. No és que no les vulgues veure, és que no hi ha. Perquè per a aquest tipus de preguntes mai hi ha respostes.
No te n’adones fins que no apareix eixa persona, eixa amiga, que sabria adonar-se’n fins i tot que alçant-te amb el peu dret, estàs de mal humor, eixa persona que sense dir-li res fa les preguntes oportunes en el moment exacte, i et fa veure que és el que realment estàs sentint; és ahí quan uneixes caps solts i tot té sentit. No saps el perquè, però ansies vore a eixa persona, voldries tirar el temps enrere per tornar a estar als seus braços i besar-la, besar-la molt i fins quedar-te sense alé, t’encantaria després de somriure a cada bes dir-li que l’estimes, però no saps perquè, tens por.
Por a que res isca bé, i a que tot és torne contra teua. A no haver-se trobat en el moment oportú, tot i que quan és eixe moment? Por a no sobreviure a aquest interminable agost, a veure que desitges el setembre només per poder estar-ne prop i ell només vol viure en un etern agost...
Tens por a dir “t’estime”, perquè tens por a que el que tu has trobat i ara de veres busques, sabent-ne que no és el que ell buscava, no siga el que ell ha trobat.


Xiconiu, eres increïble.

http://www.youtube.com/watch?v=y0bx_PVZA8Y

sábado, 29 de junio de 2013

deus saber que...

-. Deus saber que t'he estimat molt i, de fet, continue estimant-te molt.
-. Deus saber que tal vegada deuria haver-te estimat una mica menys, però fer-ho molt millor.
-. Deus saber que sempre he lluitat per tu, però tirant la vista enrere veig que no va ser suficient.
-. Deus saber que estar asseguda a un sofà va agafar una altra dimensió quan compartia el sofà amb tu, quan eres tu a qui veia quan em girava, i et besava.
-. Deus saber que per tu, estime més la música i em senc afortunada d'eixa gran família a la qual -. pertanyem tots dos.
-. Deus saber que no ha hagut millor manera de retrobar-me amb la meua part infantil, tu em deixaves ser xiqueta, la teua xiqueta.
-. Deus saber que cada racó de la meua habitació em recorda a tu, per unes coses o per altres, però seguiràs present sempre.
-. Deus saber que l'estima a les melenes llargues ha anat decreixent exponencialment quan em vas dir "però mira't, si pareixes una princesseta..."
-. Deus saber que l'estima a la mar ha canviat també, aquesta vegada ha augmentat, és tan relaxant...
-. Deus saber que em feies riure com el que més, encara que fos mirant-me, sempre em feies riure.
-. Deus saber que han sigut molt poques les vegades que, al llarg d'esta aventura, he dubtat que aquesta relació no seria per a sempre.
-. Deus saber que eres l'únic culpable de l'eliminació de la "r" en el meu vocabulari quan parle amb gent de confiança.
-. Deus saber que he crescut molt com a persona al teu costat, perquè tu m'has fet crèixer.
-. Deus saber que sempre em sorprenies amb els regals, no sé com t'ho feies, però sempre ha sigut així, tot i que sé que tu no pots dir el mateix.
-. Deus saber que em fa mal escriure totes aquestes coses, i a la vegada m'ompli d'una alegria estranya, però agradable.
-. Deus saber que Mar sempre m'ha encantat, però tot i que deia que m'agradava, Elliot era una mica arriscat.
-. Deus saber que mai m'enterava de què em parlaves, però m'encantava escoltar el que donaves a classe amb eixa fascinació.
-. Deus saber que quan beus una mica del compte et tornes el xic guapo més parlaor de la contornà, estàs tan adorable...
-. Deus saber que quan necessites alguna cosa, quan menys t'ho esperes, jo estaré ahí, per molts quilòmetres que em separen, si tinc diners per poder anar allà on estigues tu, jo estaré amb tu, perquè deus saber que com ja hem dit, acabem un capítol, però la novela no acaba, ja que no ha fet més que començar. 

miércoles, 26 de junio de 2013

fue bonito mientras duró

Duc tot el matí pensant què escriure, perquè si hi ha alguna cosa que m’apetix fer hui és escriure. Escriure com em senc, què em passa pel meu cap, com s’encamina la meua fins ara normal vida, cap a on vaig.
S’ha acabat. Aquest matí un “carinyet hem de parlar” m’ha fet tocar terra amb els peus, perquè s’ha acabat. Ja no tornaré a dormir al seu costat, ja no haurà més besos, no haurà més abraçades càlides que transmeten amor pur.
...i ara què? Quina gran pregunta! I ara què... ara sols resta atresorar els grans moments. Perquè, què ha sigut aquesta aventura sinó que la promesa de fer-nos feliç? I ho hem aconseguit, amb creus, ha estat la millor aventura que he viscut amb la millor companyia. Les circumstàncies ens han vençut, però ho hem passat bé i ens hem estimat, això ningú ho pot dubtar.
Ens hem cuidat, ens hem ajudat, hem estat per a lo bo i per a lo roí, però sobretot per a lo roí, perquè per a lo bo està tothom. Ens hem cabrejat l’un amb l’altre, i ens hem perdonat, ens hem desfogat i ens hem fastidiat, ens hem fet mal, però sobretot ens hem fet bé. Al cap i a la fi, ens hem necessitat i ens hem estimat, sempre, mai hem deixat de fer-ho, i encara que tal vegada serà d’una altra manera, mai deixarem de fer-ho.
Avui em senc malament, trista, vull pensar que res és real, però ho és, la més crua i dolenta realitat, perquè s’ha acabat. Em faré a la idea, temps al temps, perquè d’on no hi ha no es pot treure, i ara només faríem que fer malbé aquesta història, la nostra història, la que hem escrit dia a dia, la que avui tanca un capítol, per a obrir-ne un altre que no és ni millor ni pijor, sinó diferent.


Gràcies per fer que jo avui només tinga que bones paraules per a tu, per a qui ha sigut la meua vida tot aquest temps, el més bonic dels motius pels que somriure i ser feliç.


lunes, 9 de julio de 2012

vindràn els anys, i amb els anys la calma


Lloré, lloré y lloré. Y te conocí, y nos devolvimos la ilusión. Meses y meses de cariños, de palabras bonitas, de besos, de tequieros, de felicidad. 
No sé en qué momento empecé a romperlo todo, pero me arrepiento tanto tanto… Sobrevaloré tus defectos, infravaloré tus virtudes, y elegí mal, tan mal que te hice daño, lo sé y lo siento. Comprenderé cada acto que hagas, tu ignorancia hacia mí, lo comprenderé todo… 
Guardaré nuestros recuerdos, intentaré borrar estos dos meses, me quedaré con tus besos y tus caricias durante casi dos años. 
Lo siento, lo siento de verdad. Cada parte de mí se arrepiente y cada día lo haré. Esperaré que me perdones, esperaré tu saludo, tiempo al tiempo, esperando desde la penumbra de lo que hice. 
Te quiero, y aunque este querer cada día vaya a menos, nunca te olvidaré, y te guardaré en la caja fuerte de mi memoria. 



miércoles, 11 de mayo de 2011

Demasiado tiempo...


...eso es lo que no tenía. Si he estado tan ausente estos últimos meses por favor, no me lo tengáis en cuenta. Como muchos de vosotros sabréis, la vida del estudiante de 2º de bachillerato es un poco ajetreada, sobretodo este último mes. Aunque dada que soy un poco rara y hago cosas que la gente normal no haría, yo actualizo mi blog cuando más tareas tengo por hacer. :)
El motivo es muy simple y muy de mi estilo: un libro. Seguro que algunos deseosos devora-libros estaréis ansiosos por saber cuál he podido escoger, aquí llega....

PURA VIDA - JOSÉ MARÍA MENDILUCE

Sinceramente, me ha cambiado un poco mi visión de la vida, de la rutina, de los extremos, de los peligros, es muy recomendable. Sobretodo partiendo de la base que el autor vivió en Costa Rica (lugar donde se desarrolla la acción) durante nueve años.
Los que podáis, disfrutadlo. Los que no, deseo
que algún día tengáis la oportunidad.

http://libros.mysofa.es/libro/pura_vida


Míriam