lunes, 19 de julio de 2010

Consecuencias del temporal

Un niño juega con un trineo y con su hermano. Alguien construye un muñeco de nieve y para ello utiliza una zanahoria, una bufanda, un gorro, pepinillo, dos ramas y nieve, mucha nieve; es un muñeco sin boca, pobre... -¡Hagamos un ángel!- grita una niña. Muevo los brazos, así, muy bien, arriba y abajo. "Los aeropuertos siguen con numerosos retrasos en sus vuelos y el de Londres - Gatwick no tiene ningún avión en operativo." - anuncian las noticias. Cierto hombre combate la nieve para llevar comida a sus perros en lo alto de una montaña. Un pastor en Noruega rescata a sus ovejas de debajo de la nieve para que no mueran congeladas. Voluntarios salen a repartir mantas entre los indigendetes de las capitales. Muere un hombre al resbalar por una caída mientras quitaba nieve para sacar su coche. Las visitas a los hospitales se incrementan por múltiples fracturas. En la noche, el termómetro llega a los veinte grados negativos en León; en Suecia la sensación térmica es de cuarenta y siete grados bajo cero a causa del viento. 2.000 quilos de sal repartida para sólo una carretera. El tráfico se reduce en un 90%. Nieva en Madrid, incluso en Sevilla.
Europa entera está congelada y casi en su totalidad, nevada. Pero lo que no llega nunca a petrificarse por mucho frío que haga es el corazón y, en su consecuencia, los sentimientos que éste siente.
El frío modifica la trayectoria de los peces como dice Pierre Sztalowski, pero también la de las personas, como se ha notado en la última semana. No hay nada mejor que el calor humano para combatir un día de frío y en los últimos días nos hemos abastecido con esta fuente de energía gratis y para nada desagradable. El corzaón desprende más calor debido a sus bombeos cada vez más rápidos y repetidos y los sentimientos RESURGEN VIVOS de pedazos de hielo rotos.




jueves, 1 de julio de 2010

Adéu 1r de Batxillerat

Ja li he dit adéu al Juny i encara no m’he despedit del curs 2009/2010. Com he pogut ser tan despistada? Ha estat un curs tan ple de moments compartits amb divuit companys de classe que seria una completa bajanada no dir-li un ADÉU com es mereix.
Va començar en una gran frase de Joanvi (valencià) que aniria repetint-se al llarg del curs: “Xiquets, ací no esteu per a fer els lolailos i lolailes. Açò és BAT”. Una gran persona Joanvi, sí. Molt dur en unes ocasions, massa tou en altres. Agradable uns dies, insuportable la resta. Predictible, peculiar, humà, generós, simpàtic. Sí, són uns bons adjectius per a descriure’l; tres anys amb ell donen per a conéixer-lo molt.
El setembre passà molt ràpid sense professores de Filosofia i Informàtica. Quan aplegà Maribel tots ens posàrem les mans al cap: de filosofia, tutora i amb semblança de boja. Pot ser ens esperava un curs fet un infern, així ho he pensat jo fins l’últim dia, quan em va dir que tenia un 9 en filosofia i vaig veure en el seu rostre el somriure més sincer que m’han regalat aquest any en l’IES. No era tan boja com havia estat imaginant-me tot el curs. Sí, una mica, però, què voleu? És professora de filosofia!
Irene també ha sigut una gran docent del curs: controlar un ramat d’ovelles embogides davant d’una eina com un ordinador amb xarxes socials com “tuenti” no és gens fàcil. Pense que ha sigut una de les persones amb més feina de tot l’institut; i sí, també, m’ha fet la vida molt fàcil en ell. Tindre la feina acabada “abans d’hora” em donava l’oportunitat de no anar a algunes classes seues a les 8 i em feia inclús el favor de no posar-me falta.
Sense casi adonar-nos-en arribà el Novembre, i amb ell s’apropaven els exàmens finals de Nadal, els “vamos chicos, callaos porfavor” de Marta, els “bolis fora, pareu de copiar. Txe perfavor…” de Josep, i aixina una infinitat de frases que es poden catalogar de “cèlebres”. Marta… pot ser siga per ella per qui estic avui escrivint ací i aquest bloc haja ixit a la llum. Amb ella he estat només dos cursos, ja que el següent marxa prop de sa casa, però han estat dos cursos plens de bons moments i només, que jo recorde, un roí. Dòcil, innocent, responsable, arreglada… Marta és la professora que tot alumne desitjaria tenir. Amb ella he compartit sentiments, pensaments, idees, imaginació (quasi trenta redaccions entregades), un viatge a Mallorca, unes dues-centes hores de clase, un sopar, somriures, anècdotes, teatres… Sí, és la professora que sempre havia desitjat tenir.
De Josep, el de matemàtiques, què hi puc dir d’ell? Ja són tres cursos amb ell: segon i tercer de la ESO i primer de Batxillerat. Sempre ha estat recolzant-me en qualsevol decisió referent a les matemàtiques, ha estat quan he tingut qualsevol dubte, em va animar a presentar-me al concurs de fotografía, a les cangur i va saber dir “no Míriam, les Olimpíades requereixen massa esforç”. Per què no dir-ho? Ho he passat molt bé a les classes de matemàtiques de Josep, tot i que no li haja fet tot el cas que mereixia.
PLAS! El Nadal ja era passat, i ara ens enfrentàvem a un segon trimestre extremadament curt, només dos mesos. Les classes amb Pepe de química s’acceleraren, i Maite només volia que arribar a fer l’examen del tema 5 per anar bé. Pepe és un professor molt curiós, quan menys t’ho esperes ja està donant-te algún concepte nou i el més interessant és que l’entens. Té una desimboltura tractant als alumnes tan desenvolupada que aborda nous temes molt fàcilment i fa que l’alumne se senta més segur, almenys jo em senc així a les seves classes. Amb una broma de quan ell estudiava o de quan anava a la mili sempre al cap buscant el moment per a contar-nos-la, feia unes classes molt “divertides”, tot i que dimecres, després d’eduació física sempre cridàrem el: i ara…. FÍSICA! Maite, la d’anglés, pot ser siga una de les professores que més “de pas” ha estat. Poc puc dir de la seva manera de donar clase, sempre era pressa, rapidesa per donar temes, acabar el llibre. La meva evolució en anglés pensé que ha sigut de les més exagerades (comparant amb altres assignatures), i això en part, també es gràcies a ella. No ho sé, però encara que haja estat “de pas” com he dit abans, Maite és com el Compeed: no t’enteres del seu pas gaire, però provoca un efecte extraordinari.
Amb la segona avaluació acabada, només quedava la tercera, la més dura, la cursa final. Enric ens posava música per ambientar les seues hores, i Marín només feia que afanyar-se en tancar temes que havíem d’acabar en horari no lectiu (el tuenti tornava a fer de les seues a les hores d’història per al món contemporani). Enric, anomenat per molts de la clase de dibuix com “el puto amo”, ha sigut “el professor perfecte”. Sabia que ja no érem xiquets, entonces no feia falta enfadar-se amb nosaltres perquè callàrem. Que jo recorde només ens va fer callar dues vegades en tota la durada del curs, i això s’agraix. Impartia les classes amb una fluidesa extraordinària i repetint els conceptes moltes vegades, perquè se’ns quedarà tot ben gravat. La rapidesa amb què canviava del castellà al valencià era increïble i sovint provocava la rialla de molts companys. Sí, una gran persona l’Enric. El trobaré a faltar.
Totalment oposat a Enric, estava Marín, amb la seua veu tan potent, els seus rínxols que eren notícies quan desapareixien del seu cap, la seva peculiar manera de donar classe, i el més graciós de tot dit en metáfora: li preguntaves els nombres de l’1 al 10 i ell et deia els nombres de l’1 al 30. Sí, encara que pense que no, he aprés molt de Marín, i molt bo per cert. Són ciències per al món contemporani, per a alguna cosa deuen servir, oi que no?
ZAS! 23 de Juny de 2010. El curs ja està acabat, queden escasses avaluacions per fer i jo m’endinse dintre de l’IES per última vegada aquest curs. Encara no sé tots els resultats però consulte les notes més dubtoses. Educació física és la gran sorpresa: el meu primer excel•lent en aquesta matèria, ni jo m’ho crec. Vicent, sens dubte, ha estat el professor que donava més motivació. A mi, una persona totalment contrària a l’educació física en batxillerat, em donava ganes per superar-me dia a dia, per voler practicar l’esport, per voler saber-ne més sobre els esports híbrids, el hanbol, el volei, el senderisme. Sí, a Vicent el podríem anomenar “l’home de la motivació”.


Un curs tan important com és el primer de batxillerat, no haguera pogut ser tan curt sense aquestes deu persones, que encara que en ocasions siguen molt però que molt malèvoles, quan se’ls veu pel carrer és inevitable dir:
- Hola! Què tal? Com duus l’estiu?

Tampoc hagués pogut ser tan curt sense els cap de setmana que m’han donat oxígen per aguantar els propers cinc dies, sense una acampada de pasqua fora del comú, sense la banda i els seus concerts, la seua gent especial, sense la meva família i els moments graciosos a casa, sense eixes vuit meravelloses persones que han estat ahí tot el curs, sense una veu en off escrita que dia a dia m’ajudava via ordinador, diguent-me “mrd wr td” i moltes coses més, sense eixa persona especial que m’ha donat ànims per a superar-me a cada classe o per a esfondrar-me en dies massa importants. Sí, ha estat un curs carregadet, però ara… què em depara el segon de batxillerat? Necessite aquestes vacances, però ja tinc ganes d’escomençar.


PD__Gràcies a totes les persones esmentades abans, sou increïbles.