Flors grogues

 Un día te dije que, desde que tú llegaste, en mi casa siempre hay flores. 

Ahora que no quieres estar, en mi casa, en mi hogar, sigue habiendo flores. 🌹🌺💐🌸🌷🌻🌼🪷🪻

Canvi i fora,

Mí

Paràlisi del son

 Anit, després de moltes nits, vaig voler fer una de les coses que més plaers em produeixen: dormir-me al sofà. A les 00, com la Ventafocs, vaig dir el ja tan comú "Alexa, avisa'm en dos hores" i vaig tancar els ulls... però clar: mals hàbits de son, estrès mental, cansament físic... un brou de cultiu per a la paràlisi del son. Segons la Viquipèdia: 

"La parálisi del son és una condició muscular produïda per l'atonia que ocorre mentre la persona dorm. S'observa majoritàriament en els moments en què l'individu està despertant-se o quedant-se adormit, o començant una fase REM del son.

Segons la classificació internacional de trastorns del son, la paràlisi del son consisteix en un període d'inhabilitat per a fer moviments voluntaris a l'inici del somni (hipnagògica o forma predormital) o en despertar-se, sigui durant la nit o el matí (hipnopòmpica o forma postdormital). Es produeix una immobilitat total del tronc, les cames i els braços, però el cap resta amb llibertat de moviment. 

Jo no sabia d'on venia eixa melodia que m'estava despertant i fins que van passar el que diria van ser minuts, no vaig ser conscient. Eixa sensació d'angoixa, uf. Me la vaig voler tornar a jugar i em vaig adormir de nou però aquesta vegada sense cap despertador. Conclusió? A les 6.40h m'he alçat del sofà per anar-me'n al llit i he continuat dormint... 9h! qui m'ho haguera dit la setmana passada...

Però esta sensació de tranquil·litat que m'envaeix és la senyal que tot està bé. Que s'ha intentat i no ha pogut ser. Que es va lluitar fins un més que probable final i que només queden els records de la definició perfecta, en forma de cançó més escoltada de 2024, del que hem sigut: 

"Y encendieron el calor nuestras manos fugitivas y sin miedo a la caída polvo lento en la cocina. Olvidaste que existía el mundo de alrededor.

Y encendiste mi motor con tan solo una caricia y sin imedo a la caída sexo lento a la deriva. Olvidamos que existía el mundo de alrededor."

Canvi i fora, 

Mí.

Fuente: tiktok

 En la vida te va a tocar tener una conexión con un ser especial.

Cuando estas almas se encuentran, es muy difícil que esa conexión pueda romperse y te explico por qué: se reconocen desde el primer momento que cruzan las miradas, emociones intensas, muy intensas. Sensación de hogar. O sea, te genera paz y sientes que es tu lugar seguro en el mundo. Una complicidad única que solo dos locos podrían sentir y es imposible igualar. Imposible. Mucha química y afinidad y sientes que le conoces desde hace muchísimo tiempo. Pero muchísimo tiempo. Las conversaciones fluyen y las horas pasan volando. Y aunque suene muy raro, pero es real, pueden conectarse en pensamientos y sueños. 

Y esto creo que es lo más fuerte. Una parte de uno siempre vivirá en el otro. Y eso no lo vas a poder evitar. 

Canvi i fora,

Mí

Limones y judiones

 Hui mentre dinàvem, ma germana, Glori, estava comentant detalls sobre la seua boda. Juny 2025. Ens contava sobre el DJ, autobús, hotel, vinils, dos vestits de novia, menús... tot això. 

Ha arribat un moment que ha parlat del seating plan i ens deia això, com havien pensat de fer-ho. Més tart ha tornat al tema perquè en parlava que la decoració d'eixa secció, no entra en el preu del restaurant i es paga a banda... Ahí l'estòmac se m'ha posat cap per avall. Jo tenia al cap el meu: llimes i garrofons. Llimes per mi i "judiones de la Granja" per ell. La imatge no ha deixat de repetir-se al meu cap... limones y judiones. 

He apretat la boca per a no deixar cap llagrimeta ixir. He tret un somriure. La meua germana es casa :) 

Canvi i fora, 

Mí

10 d'agost: no mi siela

És divendres, ja dissabte. 2.14 AM i segueix sense aparèixer. Fa dues hores, supose, estaria revisant una conversió. A setmana vista, jo pensava passar esta nit sota els 28ºC de Madrid i no els 24ºC de Gata. Anava a sopar pizza i me n'he anat de cata de vins. Quan penses que tot està baix un control, ve la vida i et diu "ah no mi siela" i t'atropella a cada cm^2 de pell. Res és com estava planejat. Com afrontes una vida que no havies planejat? 

Les pors ens empresonen minut a minut en habitacions de les que volem ixir sense saber on està la porta. Ens duen poc a poc per tots els raconets sense dirigir-nos explícitament on collons està la maleïda porta. Coneixeu eixa sensació, no? Voler ixir d'un estat d'ànim que no et representa i que irremeiablement el tens apegat al cos amb la humitat que fa a la Marina. 

Hui he sopat coques i el somriure m'ha ixit d'orella a orella després de dies on l'aigua salada era protagonista indiscutible d'aquest gran llargmetratge. I ho he fet amb el barret de llata amb cinta de Les Freses. La vida fent-nos veure que la felicitat no depén de ninguna equació (ni pla, ni dita, ni paraula, ni mirada), que eixa és la revolució. 

Fa dos hores estava "en línea" a una via que només un correu corporatiu em dona accés. Són 12h sense saber què pensa i sé exactament què està pensant. Vull pensar que com jo, si tot hagués estat com a les pel·lícules, la vida hagués sigut preciosa des del minut 1 i tot hagués passat tan bonic com el meu cor desitjaria, però de nou ahí està la vida per a dir "no mi siela".

Mentre em llavava la cara se m'han ocorregut més de 50 temes dels que parlar ací. Temes els quals no recorde. Però només m'han ixit paraules buides relatant una història inconnexa d'algú que no sap què està escrivint; una conversació amb ella m'ha fet perdre la noció del temps. Ja són les 3.07 AM. 

La vida seguix, per als valents que l'afrontem amb el que ens tiren i a pesar de qui ens tiren al damunt. Perquè amics i amigues, ningú decideix de qui enamorar-se i oh god, a mi només em van caldre dos segons per saber que la meua vida futura volia tindre-la lligada a un viking que fua. Spoiler: la vida té SEMPRE altres plans. 

Aixina que només ens queda gaudir del que tenim, mai sabem quan arribarà el dia en què una parella arribe a casa i diga "es que amor, no sé". 

No sé què escric. Tenia 10 idees mentre em llavava les dents i res ha conseguit un canvi de prarèixer. 

Perquè a vore, penseu: què podria ixir malament si tenim tots els ingredients i la recepta perquè tot isca bé? Fins a la lluna i tornada. Dues vegades. 

Canvi i fora,

Mí

Records

 Mentre em llavava les dents

allí eren els pèls de l’última vegada que es va afaitar. 

Vindrà a llevar-los? 

He pensat durant els 2min i 40seg que he trigat

en acabar tan àrdua tasca. 

Voldrà vindre però, vindrà?

Pense mentre una notificació d’un missatge seu aplega. 

To festiu. 

Fa 31 anys, era divendres. 

Mí

6EQUJ5

Sexo en Nueva York en pantalla y yo sintiéndome Carrie Bradshaw. Podría escribir sobre sexo, sobre recuerdos o imaginaciones, para hacerlo más verosímil... but not today. Se hace tarde y no quiero que un traductor se interponga entre este texto y sus ojos, más marrones que los míos en los que verse reflejada es toda una provocación a la que fui tentada durante demasiado tiempo. Un desafío entre las ganas y el placer de juntarse sin un dedo de por medio que podría haberse vencido así:

"Tardaron una hora en hacer un recorrido de veinte minutos. Se llevaron las pulsaciones a niveles orgásmicos sin sucederse nada de eso, no en la vida real. Las manos fueron dirigidas por la pasión y deseo que sentían uno por el otro… y por el amor que sabían que les crecía por dentro. Sin esconderse dieron rienda suelta. Se cantaban, se miraban, se abrazaban. Iban cogidos de la mano. Era imparable. Dilataron en el tiempo todo lo que pudieron la despedida. Él con la mochila de ella, ella con un trocito de corazón en la funda de su móvil.
En la estación, a unos minutos de que pasara el metro, el único límite que tenían lo estaban llevando al precipicio, sorprende a nadie que se resbalaran."

Llevo un rato pensando haciendo rimas acabadas -ada en mi cabeza sin parar, como todos los participios que aportan el significado de que algo ha finalizado. Acariciada, besada, admirada, recorrida, adulada, mordida, lamida, masajeada, visitada, regalada... No sé a dónde me lleva esto. ¿A dónde quiero llegar? Es como la última bala que queda en la recámara, la gota que colma el vaso, poner toda la leña en el asador, ese último suspiro que nos hace perder 21g. 

Como los últimos 100m de la carrera que te marcaste como meta, el capítulo que te queda del libro que te ha durado una noche, el último alfiler que cabe en el músculo que bombea a ritmos irrisorios cuando duermes o se dispara en mitad de un orgasmo. Ese último esfuerzo en el que, tras disfrutar el camino, ya saboreas el bocata del almuerzo al llegar a cima.

¿Habéis vivido una pasión desmedida digna de adolescente siendo adultos? Ese 6EQUJ5 al verle en pantalla y sentir cómo se eriza la piel. Altamente recomendable cuando te suena el móvil preguntando a qué piso tiene que llamar mientras todos tus sentidos están dirigidos en observarle desde el balcón o cuando las jornadas laborales se reducen 30min entre los olivos. Cuando te pasas días y días y días sin dormir apenas por decir o escribir solo una vez más las ganas que tienes de estar entre sus brazos y besarle. Por cada segundo jamás malgastado en escribir un te quiero. FLORES amigas, flores. Crisantemos blancos, siemprevivas moradas, margaritas amarillas, claveles bicolores rojos y blancos y morados, lirios naranjas. Todo por haber tenido un mal día. El detalle de los que no son detallistas. Soplar velas en un banco dos semanas después. Ese pensar que spotify sabe exactamente qué estás viviendo y te recomienda canciones una detrás de otra. 

Buscar escaleras en cada texto, crear un diccionario de palabras y contraseñas que solo dos personas conocen, recorrerse la piel durante horas, bailar en la cocina, en el salón, en la habitación, en la cama y en el sofá. Dejarse llevar por ese ritmo a lugares jamás visitados. Reír hasta llorar. Llorar hasta reír. Callarse a besos. Fantasear y cumplir. 

Nada recomendable cuando surgen las dudas y los miedos. Pero este texto no va de dudas y miedos. Seguimos.

No sé a dónde me lleva esto pero sí a dónde quiero llegar. A apoyar mi cabeza en la ventana que da a la terraza, mirar al jardín y ver esa escena que no deja de repetirse en mi cabeza. ¿Fantasía? Sí. Pero hablaba hace dos párrafos de fantasear y cumplir. De eso tratan los amores adolescentes que te arrastran como una vorágine a los (casi) 31. Y solo una pregunta: ¿por qué tendría que salir mal si tenemos todos los ingredientes y la receta para que todo salga bien? Hasta la luna y vuelta, dos veces. 

Mí

Notació Steinhaus-Moser

En matemàtiques, la notació Steinhaus-Moser és una notació per expressar nombres extremadament grans amb seguretat. És una extensió de la notació polígon de Steinhaus.

• Un nombre n en un triangle sifnifica n^n.
• Un nombre n en un quadrat és equivalent a "el nombre n dintre de n triangles, els quals estan tots niats".
• Un nombre n en un pentàgon és equivalent a "el nombre n dintre de n quadrats, els quals estan tots niats". 

Sempre m'ha agradat quantificar-ho tot. El temps que tarde en arreglar-me: 30 minuts. El temps que tarde en estar preparada per afrontar el dia després de despertar-me: 5 segons. Anar a Gata des de ma casa: exactament, 4 hores i 27 minuts. També m'agrada ser extremadament veraç en estes quantitats, com es pot veure. 

Quan s'ha tractat d'amor, no he sigut fan dels "t'estime molt". Quant és molt? Entenc que això només es pot estimar en accions. Quan algú t'estima molt, desdejuna en pressa per arribar en hora d'acompanyar-te al metge i poder estar uns minuts abans en tu. Quan algú t'estima molt, et regala flors només perquè has dit que t'agraden les flors i poden haver males notícies. Quan estimes molt, busques 15 minuts en un dia on trobar-ne 3 és costós per anar a per un trocet de pastís de poma i poder fer que bufen les veles. Estimar molt és un bon dia i un bona nit. Estimar és buscar moments en el dia, moments en la nit, dies. És compartir segons, minuts, hores. És aprendre de l'altre i ensenyar-li. El què? Coses. Sense més. Dades. Curiositats. Sabíeu que els satèl·lits galileans de Júpiter són Calixto, Europa, Ío i Ganímedes? Ara ja sí. Estimar molt també poden ser les carícies constants o els petons que mai s'esgoten. En este cas ho són. Quan estimes molt a algú que li agrada menjar, li prepares pollastre amb pebrera i ceba amb salsa d'orenga. O galtes de vedella. O pizza amb pepperoni. 

Per això m'il·lusiona en gran manera que ELL m'haja ensenyat el nombre de Graham i la meua curiositat m'haja dut a la notació Steinhaus-Moser. Perquè puc quantificar quant és molt. Perquè eixe "t'estime moltíssim" passa a ser un "t'estime cinc dins d'un pentàgon". Creieu-me, això és moltíssim. Una barbaritat, FUA. 

És per això que no vull deixar de dir-t'ho. Tot i que les circumstàncies em porten a escriure açò de la mateixa manera que està el cel de Madrid ara mateixa, plovent: t'estime cinc dins d'un petàgon, és a dir, fua, mazo. 

Mí.

571-/9A

No sé per què però mai escric sobre principis, només sobre finals. Supose que els principis soc més de viure'ls i els finals... són això, finals. Difícils de digerir, complicats de gestionar i escriure em fa treure'ls de mi. Mirar-los des de la distància per fer-los front. 

- Es que no, ja no. 

Tot es va desvanèixer sense saber què fer. Era decissió meua però davant tenia a una de les persones que més purament m'ha mirat. Què faig? 

Eixa és la pregunta que una semana després no para de passar per la meua ment. Què faig? En el moment en el que el silenci més dessolador ve a buscar-me un diumenge pel matí. No escoltar els rumors des de l'altra habitació mentre programa. No dir un "caiiiii" i vindre corrent a tirar-se sobre mi i abraçar-me. Què faig ara? Com s'ix d'esta enyorança?

Quan una es deixa de preguntar si s'ha equivocat? Supose que en el temps en què tot seguix, aprens a trobar a faltar des d'una altra perspectiva i, simplement, continues. 

Hui no serà un bon dia. Seguirem informant. Canvi i fora.

Mí