No sé per què però mai escric sobre principis, només sobre finals. Supose que els principis soc més de viure'ls i els finals... són això, finals. Difícils de digerir, complicats de gestionar i escriure em fa treure'ls de mi. Mirar-los des de la distància per fer-los front.
- Es que no, ja no.
Tot es va desvanèixer sense saber què fer. Era decissió meua però davant tenia a una de les persones que més purament m'ha mirat. Què faig?
Eixa és la pregunta que una semana després no para de passar per la meua ment. Què faig? En el moment en el que el silenci més dessolador ve a buscar-me un diumenge pel matí. No escoltar els rumors des de l'altra habitació mentre programa. No dir un "caiiiii" i vindre corrent a tirar-se sobre mi i abraçar-me. Què faig ara? Com s'ix d'esta enyorança?
Quan una es deixa de preguntar si s'ha equivocat? Supose que en el temps en què tot seguix, aprens a trobar a faltar des d'una altra perspectiva i, simplement, continues.
Hui no serà un bon dia. Seguirem informant. Canvi i fora.
Mí
