jueves, 22 de agosto de 2013

Costum

Podria acostumar-me a estius com el que està a punt d’acabar, a la seva calor, a les seves sortides, als seus viatges, però no vull.
Podria acostumar-me a no ser de ningú i a fer el que volgués, però tampoc vull.
Podria acostumar-me als viatges mig improvisats a València per estar amb tu, i això sí que ho vull.
Vull acostumar-me a donar-te els bons dies i les bones nits de mil maneres diferents, a preparar-te el teu dinar preferit i que em prepares el desdejuni, a que cada dia sigui diferent a l’anterior, a que sigui un costum veure’t i a que el teu somriure em doni vida.
Podria acostumar-me a no estar pendent de la pantalla, a no veure’t, a no sentir-te, però vull acostumar-me a tot el contrari.
Podria acostumar-me a que abans d’un bes, anares directe a les orelles, i no m’importaria fer-ho.
Vull acostumar-me a les teues expressions, als teus somriures sincers, als teus ulls verds i marrons en els que tant m’agrada veure’m reflexada, a dormir sota el teu braç, a viatjar al teu costat.
Vull acostumar-me a estimar la teua terra i m’agradaria que tu feres el pertinent amb la meua, a veure alguna cosa i pensar a l’acte: “ha de ser per a ell” i comprar-ho sense mirament, a regalar-te litres i litres d’aigua llimona amb tocs de canella.
Vull acostumar-me a deixar-te el teu espai, perquè estaré segura que tornaràs a mi, amb la mateixa il·lusió i les mateixes ganes que aquella primera vegada a Xeraco, on les meues ganes no van poder fer front a l’esperança que, “step by step”, tot ixirà bé.

Vull viure el moment que m’agafis les orelles, i amb els ulls cristal·lins xiuxiueges que m’estimes i em beses, i després d’aquesta primera vegada, vull acostumar-me a que ho faces cada dia, perquè vulgues fer-ho, perquè sentes fer-ho, perquè m’estimes. Jo ho faré.

viernes, 16 de agosto de 2013

quan menys busques, més trobes

Saps d’això que passa que no vols buscar ni vols trobar?  I quan menys busques, quan més estàs decidida a que vols cambiar la teua vida completament, apareix. No tens ni idea perquè, perquè tan prompte, perquè ara, i perquè ell. Perquè fa un mes era un complet desconegut, i no hi ha respostes a tants perquè. No és que no les vulgues veure, és que no hi ha. Perquè per a aquest tipus de preguntes mai hi ha respostes.
No te n’adones fins que no apareix eixa persona, eixa amiga, que sabria adonar-se’n fins i tot que alçant-te amb el peu dret, estàs de mal humor, eixa persona que sense dir-li res fa les preguntes oportunes en el moment exacte, i et fa veure que és el que realment estàs sentint; és ahí quan uneixes caps solts i tot té sentit. No saps el perquè, però ansies vore a eixa persona, voldries tirar el temps enrere per tornar a estar als seus braços i besar-la, besar-la molt i fins quedar-te sense alé, t’encantaria després de somriure a cada bes dir-li que l’estimes, però no saps perquè, tens por.
Por a que res isca bé, i a que tot és torne contra teua. A no haver-se trobat en el moment oportú, tot i que quan és eixe moment? Por a no sobreviure a aquest interminable agost, a veure que desitges el setembre només per poder estar-ne prop i ell només vol viure en un etern agost...
Tens por a dir “t’estime”, perquè tens por a que el que tu has trobat i ara de veres busques, sabent-ne que no és el que ell buscava, no siga el que ell ha trobat.


Xiconiu, eres increïble.

http://www.youtube.com/watch?v=y0bx_PVZA8Y